El Asno Roñoso de la Cola Cortada / Mangy Ass with the lopped-off tail

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anselm Turmeda. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anselm Turmeda. Mostrar tots els missatges

ANSELMO DE TURMEDA

Sabed que soy oriundo de la ciudad de Mallorca. Es una ciudad grande junto al mar, entre dos montañas; la atraviesa un pequeño arroyo. Es una ciudad comercial que posee dos atracaderos muy buenos donde fondean los grandes barcos para tráficos comerciales importantes. La ciudad está en una isla que tiene el mismo nombre de la ciudad, Mallorca. Sus bosques se componen sobre todo de olivos e higueras. Cada año exporta más de 20.000 barriles de aceite de su producción de aceituna a tierras de El Cairo y Alejandría. En la mencionada isla de Mallorca hay más de 120 ciudades amuralladas, muy prósperas, y muchas fuentes que cruzan su superficie y desembocan en el mar.
 
Mi padre pertenecía a la gente importante de la capital de Mallorca y no tenía más hijos que yo. Cuando tuve seis años, me envió a un profesor, que era sacerdote. Aprendí de él el Evangelio hasta saber de memoria más de la mitad en dos años. Luego, durante dos años más, me puse a estudiar las lenguas del Evangelio y la Lógica. Después, me fui de mi país a la ciudad de Lérida, en tierras de Cataluña. Es una ciudad de estudios entre los cristianos de esta región y tiene un gran río que la atraviesa. Allí vi pepitas de oro mezcladas con la arena, pero es cosa sabida entre la gente de este país que los gastos de la explotación no se ven compensados por el valor de lo que se obtiene. Por eso lo han abandonado.

En esta ciudad hay muchas frutas. He visto allí a los aldeanos que cortaban melocotones en cuatro partes y los hacían secar al sol. También ponen a secar del mismo modo los pepinos y las nueces. Cuando en invierno quieren comerlos, los ponen en el agua a remojo, por la noche, y lo cuecen como si fuera fruta fresca del tiempo. En esta ciudad se reúnen los estudiantes cristianos y llegan a 1.500. Sólo dependen del sacerdote con el que estudian. La mejor cosecha de aquellas tierras es la del azafrán.

Allí aprendí las ciencias Naturalium y la astrología durante seis años. Después me fui a la ciudad de Bolonia, en tierras de Lombardía. Es una ciudad muy grande. Sus edificios son de excelente ladrillo rojo, porque no tienen canteras de piedra. Cada uno de los maestros albañiles que hacen los ladrillos tiene un sello particular para señalarlos; un amín mukaddim que les controla la calidad, tanto de la arcilla de los ladrillos como de su cocción. Si se raja o se rompe alguno, pone una multa al que lo hizo, de acuerdo con su valor, y le hace apalear.
Esta ciudad es una ciudad de estudios para la gente de aquel país y se reúnen en ella cada año como estudiantes más de mil personas de todas partes. Todos visten el manto que es el hábito de Dios. Aunque haya entre ellos un sultán o hijo de sultán, viste únicamente este hábito para que se distingan los estudiantes de los que no lo son. No dependen más que del sacerdote con el que aprenden.
Allí viví en la iglesia de un sacerdote de mucha edad y gran autoridad entre ellos, llamado Nicolau Fratello. Su dignidad era muy elevada entre ellos a causa de su ciencia, de su piedad y de su vida austera. Por ello no tenía par en su tiempo en toda la cristiandad. Toda clase de personas eminentes, incluso reyes y otros, le consultaban sobre temas religiosos. Las consultas iban acompañadas de pingües regalos; siempre lo mejor en su género. Todos deseaban obtener su bendición y que aceptara sus regalos, con lo que quedaban muy honrados.

Estudié con este sacerdote los principios de la religión cristiana y sus Sentencias. Siempre estuve junto a él, a sus órdenes, siempre de acuerdo con él, hasta el punto que me admitió entre los más íntimos de sus amigos. Seguí sirviéndole así y llegó a tal punto nuestra familiaridad que hasta me entregó las llaves de su domicilio y de la despensa de sus víveres, comidas y bebidas. Todo estaba en mis manos, con una sola excepción: la llave de un cuarto pequeño en el fondo de su habitación, donde solamente entraba él. Supongo que era el cuarto de los tesoros que le regalaban. Allah lo sabe. Estuve con él, en la forma dicha, aprendiendo y sirviéndole durante diez años.

Entonces le ocurrió que cierto día cayó enfermo y no vino a una reunión de sus colegas. Los de la reunión le esperaron y empezaron a tratar diversos temas de estudio hasta que llegaron al texto sobre la palabra de Allah - ¡qué poderoso y que grande que es! - por boca de su profeta Isa (Jesús) - sobre él sea la paz - «que vendrá después de mi un profeta llamado el Paráclito». Intentaban determinar cuál de los profetas era éste. Cada uno dijo por orden lo que sabía y opinaba, y se originó una gran discusión entre ellos sobre este punto. Después se separaron sin llegar a un resultado definitivo del problema. Yo volví a la casa del viejo director de la dicha clase.

            El me preguntó:

- ¿Qué tema estuvisteis tratando en mi ausencia?

           Yo le puse al corriente de la divergencia de opiniones que se habían originado alrededor del nombre del Paráclito, y que fulano lo solucionó así y así, y fulano de tal y tal forma. Reconstruí así para él todas las respuestas.

- ¿Y tú cómo lo solucionaste?

- Yo contesté según las respuestas del doctor fulano en su comentario del Evangelio
.
 - ¡Qué lejos y qué cerca estuviste! Fulano se equivocó. Y el otro acertó en algo que se acerca más. Pero la verdad es muy distinta de todo esto, porque la exégesis de este nombre ilustre no lo sabe más que Dios y el que tiene una instrucción muy sólida. Vosotros no habéis alcanzado aún mucha ciencia.
           Yo me eché a sus pies, los besé y le dije:

- ¡Oh Señor mío! Sabes que he viajado hasta ti desde un país lejano y ya llevo diez años a tu servicio. En este tiempo adquirí de ti muchísimos conocimientos, que no se pueden enumerar. Pero colmarías todos estos beneficios tuyos revelándome el conocimiento de este nombre ilustre.

           El viejo se puso a llorar y me dijo:

- Oh hijo mío! Te quiero muchísimo por los servicios que me has prestado y por tu entrega para conmigo. Ciertamente el conocimiento de este nombre ilustre es muy útil, pero temo por ti. Si esto es divulgado por ti, el pueblo cristiano te matará al instante.

-¡Oh Señor mío! Por Dios Altísimoy por la verdad del Evangelio y de quien lo trajo, no revelaré nada de lo que me digas, a no ser con tu expreso permiso.

-Hijo mío, yo te pregunté, la primera vez que nos encontramos, acerca de tu país, si estaba cerca de los musulmanes y si os combatían o les combatíais, para saber los sentimientos tuyos hacia el Islam. Has de saber, hijo mío, que el Paráclito es uno de los nombres del Profeta de ellos, Muhammad - Allah le bendiga y le guarde -, a quien fue revelado el cuarto Libro, y su comunidad es la comunidad inmaculada que menciona el Evangelio.

-Señor mío, ¿qué dices entonces de esta religión, es decir de la religión de los cristianos?

-Hijo mío, si los cristianos hubieran seguido firmes en la religión primitiva de Isa (Jesús), ciertamente estarían en la religión de Allah, porque la religión de Isa y de todos los Profetas - sobre todos ellos la paz - es la religión de Allah.

-Señor mío, ¿qué hay que hacer entonces?

-Hijo mío, entrar en la religión del Islam.

-¿Pueden ellos salvar a los que entran en él?

-Sí, le salvan en esta vida y en la otra.

-Señor mío, generalmente todo hombre cuerdo no escoge para sí más que lo mejor de lo que conoce. Si tú has reconocido la dignidad incomparable de la religión del Islam, ¿qué te impide dar el paso?

-Hijo mío, Allah - ensalzado sea - me enseñó la verdad de lo que te he dicho sobre la religión del Islam y la grandeza de su Profeta - la paz y las bendiciones de Allah sean sobre él - cuando ya tenía muchos años de edad y mi cuerpo estaba ya muy débil. Si Allah me hubiera dirigido a esto cuando tenía tu edad, lo habría dejado todo sin dudar. Pero ya ves que tengo entre los cristianos toda clase de honores, dignidades, bienestar en la presente vida y riquezas en bienes de este mundo. Si se viera algo de mi inclinación hacia el Islam, el pueblo me mataría inmediatamente. Y si lograra quizás escaparme de ellos y ponerme a salvo entre los musulmanes, les diría «Vine a vosotros para hacerme musulmán» y ellos me contestarían «Sacaste provecho para ti mismo entrando en la verdadera religión, pero con esto no nos haces ningún favor a nosotros. Has salvado así tu alma del castigo de Allah - ensalzado sea-». Me quedaría, pues, entre ellos como un anciano miserable, con más de 90 años, sin saber su lengua y sin que ellos pudieran tampoco comprenderme. Sólo me quedaría allí para morirme de hambre. Así es que - alabado sea Allah - me quedo en la religión de Isa y en lo que ha revelado. Allah sabe esto de mí.

-Señor mío, ¿me aconsejas, pues, que me vaya a tierra de musulmanes y que entre en su religión?

-Ciertamente habrás acertado buscando tu salvación. Date prisa y obtendrás este mundo y el otro. Pero hijo mío, por ahora que nadie se entere de este asunto fuera de nosotros dos. Escóndelo con todo empeño. Si revelas algo de esto, el pueblo obtendrá tu muerte y yo no podré hacer nada por ti. De nada te servirá que me atribuyas la idea a mí. Yo lo negaré y mi palabra valdrá contra ti, mientras que tu palabra no valdrá nada contra mí. Yo seré inocente de tu sangre y nadie pensará que he opinado nada de esto.

-Señor mío, Dios me libre de que ni siquiera piense en ello.

              Le prometí lo que quiso, de forma que quedara satisfecho. Después tomé provisiones de viaje y me fui a despedir de él. Al marcharme me dio su bendición y me entregó una ayuda para el viaje de 50 dinares de oro. Me embarqué dirigiéndome hacia mi tierra, la Ciudad de Mallorca, y me estuve en ella seis meses. Después partí para la isla de Sicilia y me quedé allí cinco meses. Yo iba buscando un barco que fuera a tierras musulmanas. Llegó entonces un barco que iba a la ciudad de Túnez. En él hice el viaje desde Sicilia; nos hicimos a la vela cerca de la puesta de sol y llegamos a la Marsa de Túnez cerca del mediodía.

           Cuando desembarqué de la nave, algunos que estaban en las tropas cristianas y habían oído hablar de mí vinieron con monturas y me llevaron consigo a sus casas. Les acompañaron algunos comerciantes que vivían también en Túnez. Fui su huésped, honrado y bien tratado, durante cuatro meses. Después de esto les pregunté si había en la casa alguien que supiera bien la lengua de los cristianos. Era sultán en aquel tiempo nuestro soberano Abu al-Abbas Ahmad - Allah tenga misericordia de él. Los cristianos me dijeron que había en el palacio del mencionado sultán un hombre, que era uno de los más altos dignatarios de su servidumbre, llamado Yusuf el Médico. Era médico del sultán y uno de sus íntimos. Me alegré muchísimo al saber todo esto.

              Pregunté entonces por la casa de aquel hombre, el médico, me hice conducir a él, me presenté y le conté mi situación y la razón de mi presencia que era mi deseo de entrar en el Islam. El médico se puso contentísimo y se alegró muchísimo de tener que tomar parte en el desenlace de este asunto. Después montó su caballo y me llevó con él al palacio del sultán. Entró en su presencia y le contó mi historia. Le pidió una audiencia para mí, audiencia que me fue concedida. Me presenté, pues, en su presencia y el sultán me preguntó primero por mi edad. Le dije que tenía 35 años. Después me hizo varias preguntas sobre las ciencias que había estudiado. Se lo expliqué también.         
  
              Me dijo entonces:

-Has venido enhorabuena ya que has viajado abandonando tu tierra por la nuestra. Ahora hazte musulmán, bajo la bendición de Allah.

             Dije entonces al traductor, Yusuf Al-Tabib (el médico):

-Di a nuestro soberano el sultán que nadie sale de su religión sin que los suyos alcen la voz contra él y le calumnien. Suplico, pues, de vuestra benevolencia que enviéis a por los soldados y comerciantes cristianos más dignos que hay aquí, les preguntéis por mí y escuchéis entonces el concepto que de mí tienen. Después de esto me haré musulmán, si Allah quiere.

              El sultán me contestó, por medio del traductor:

-Me has pedido lo mismo que pidió `Abdallah bin Salam al Profeta - la paz y las bendiciones de Allah sean con él -, cuando quiso hacerse musulmán.

              Envió entonces a por los soldados cristianos y a por algunos comerciantes, y me hizo entrar en una estancia cercana al salón de recepciones. Cuando entraron los cristianos, les preguntó:

-¿Qué me decís de este nuevo sacerdote que llegó en tal barco?

-Señor, éste es un gran sabio de nuestra religión. Nuestros doctores llegan a decir que no han visto una autoridad más alta en ciencia y en religión en toda la cristiandad.

-¿Y qué diríais si se hiciese musulmán?

-¡Dios nos libre de eso! No lo hará nunca!

Cuando el sultán hubo oído lo que opinaban los cristianos, me envió a buscar. Yo me presenté ante él e hice la profesión de la fe verdadera en presencia de los cristianos. Estos hacían la señal de la cruz en el rostro y decían: «Lo que le ha llevado a esto es el deseo de casarse, porque el sacerdote entre nosotros no se casa.» Salieron aflijidos y tristes.

El sultán - Dios tenga misericordia de él- me asigno cuatro dinares diarios de la casa de la riqueza y me casó con la hija del Hayy Muhammad al-Saffar. Cuando la llevé a mi casa, el día de la boda, me dio 100 dinares de oro y un vestido nuevo magnífico. Nos unimos y tuve un hijo de ella. Le llamé Muhammad, por la bendición que lleva consigo el nombre de nuestro Profeta -la paz y las bendiciones de Allah sean sobre él.


Click Here to Read More..

Anselm Turmeda. Obras principales

Anselm Turmeda, después Abd-Al·lah at-Tarjuman (en árabe, el nombre completo es: أبو محمد عبد الله بن عبد الله الترجمان الميورقي, Abū-Muḥammad ʿAbd-Al·lāh b. ʿAbd-Al·lāh al-Tarjumān al-Mayūrqī) fue un escritor mallorquín nacido en Palma de Mallorca en 1355 y muerto en Túnez en 1423.

Inicialmente fue fraile franciscano, aunque posteriormente se convirtió al islam, viviendo como musulmán en Túnez. Es uno de los pocos escritores que ha escrito en lengua árabe y en una lengua europea, el catalán, siendo un clásico en ambas.

Entre sus obras figuran:

Llibre dels bons amonestaments. Turmeda lo data el abril de 1398, cuando ya hacía once años que vivía en Túnez. Consta de 428 versos dispuestos en estrofas de tres octosílabos que riman entre ellos y un tetrasílabo de rima independiente. En una breve nota proemial se llama que este Libro fue "compuesto en Túnez por fraile Anselm Turmeda, en otra manera llamado Abdalà" y que trata de buenas enseñanzas. Fue hasta el siglo pasado una obra muy popular en Cataluña y servía como libro de lectura en las escuelas. Se trata de un sermón en verso en el cual, bajo la apariencia de una absoluta y estricta ortodoxia, exuda el irónico y desenvuelto escepticismo y la ética egocèntrica y materialista de nuestro autor". (Marfany)

La disputa de l'ase. Escrita el 1417. No se conserva ningún ejemplar en catalán, a pesar de ser el idioma original en que fue escrita y publicada; la edición actual está hecha sobre una traducción francesa. El hecho que la Inquisición de Madrid el 1583 lo pusiera en el Índice de libros prohibidos debió de contribuir a su desaparición. "Tanto por razones políticas (el sistema democrático de elegir el rey de los animales...) como religiosas (las anécdotas anticlericals del Asno en su polémica), no cuadraba con la ortodòxia catòlica de la spaña del XVI".

Llibre de tres. "El Libro de tres corresponde al moralismo de Turmeda, que quiere instruir divirtiendo, utilizando el tradicional poder moralizador de los refranes. Pero también se nota la ironía y escepticismo de otro obras de Turmeda, mezclando lo divino y lo humano, gracias a la artimaña del vínculo tonto del número tres." (Epalza)

Cobles de la divisió del Regne de Mallorques En una pequeña introducción dice que escribió la obra a petición de unos mercaderes mallorquines: "Como por algunos honrados mercaderes de Mallorques fui rogado afectuosamente que hicieses un tratado de la división del dicho reino, y aunque mi entendimiento es zafio y no sutil en el arte de trobar, para dar alguna satisfacción a sus ruegos he escrito una coplas en catalán, según veréis". Al final dice la fecha: "Escrita en el plazo de / mil trescientos ocho y noventa", o sea, once años tras llegar a Túnez. Son 123 estrofas de ocho heptasílabos, rimando en ababbccb
Es una composición de tipo alegórico, [...] Los hechos narrados acontecen al mismo autor. Una mañana de primavera sale a caballo y llega a un delicioso prado donde había un rico palacio [...] Desde una ventana del maravilloso palacio le dio la bienvenida una doncella, y otras seis, elegantemente ataviadas, le hicieron entrar y le dijeron que su llegada les producía un gran gozo. Le introdujeron en el palacio, en cuyo jardín había árboles de toda clase y donde hacía calor en invierno y frío en verano y dónde cantaba gran número de pájaros y estaba adornado con muchas flores. En medio de ello se encontraba la Real Fontana, de donde salían cinco ríos que fertilizaban el jardín y después volvían a la fuente de donde habían nacido. [...] Sentada en un trono real había una muy agradable dama, que parecía una reina, y que suspiraba haciendo muestras de gran tristeza.

تحفة الأريب في الرد على أهل الصليب (Tuḥfat al-ʾarīb fī-r-radd ʿalà ahl al-salīb, en català L'obsequi de l'home il·lustrat per a atacar els partidaris de la Creu o Present del lletrat contra els seguidors de la creu cristiana ). Escrita el 1420, en árabe.Las dos primeras partes son biográficas: en la primera explica su formación y su conversión al islamismo; en la segunda, habla sobre todo de las obras del sultán.
La tercera parte es la parte programática de la obra. Epalza resume en cuatro grandes temas las ideas motrices o fundamentales de la Tuhfa:
a) El islam es la mejor de las religiones.
b) Las escrituras cristianas han sido falsificadas.
c) Jesús no es Dios, sino sólo hombre y profeta.
d) Todo lo cristiano es falso y absurdo.
"La primera conclusión a que llega, que concuerda con el Corán, es la siguiente: "No, Jesús no fue muerto, no fue depositado en un sepulcro ni salió, ni tras un día ni tras cuarenta días". " (Riquer, p. 299). Jesús nunca afirmó su divinidad, sino todo lo contrario. Son sus discípulos quienes falsificaron algunos textos. La encarnación de Dios no es necesaria para la Redención; el islam no tiene la noción paulina del pecado original. "El quinto dogma es la confesión, contradicha porque no es mencionada a los textos evangélicos y porque sólo Dios puede perdonar los pecados. En este lugar Turmeda aprovecha la ocasión para decir: "El Papa, que vive en la ciudad de Roma, vicario de Jesús (como ellos pretenden), concede a cualquiera certificados de perdón de los pecados, de liberación del infierno y de entrada al paraíso. A cambio de esto recibe grandes sumas de dinero"." (Riquer, p. 300). "Tres ediciones en árabe y otros tres en turco, y todavía una en persa, son hechas en un siglo, del 1873 al 1971." (Epalza).

Fuente: http://es.wikipedia.org/wiki/Anselm_Turmeda
Click Here to Read More..

Anselm Turmeda. Vida i obres principals

Anselm Turmeda, després Abd-Al·lah at-Tarjuman (en àrab, el nom complet, أبو محمد عبد الله بن عبد الله الترجمان الميورقي, Abū Muḥammad ʿAbd Allāh b. ʿAbd Allāh al-Tarjumān al-Mayūrqī) (Ciutat de Mallorca, 1355 - Tunis, d. 1423), escriptor mallorquí.

De primer es va fer frare franciscà i posteriorment, desenganyat de la societat occidental i del cristianisme, es va convertir a l'islam i va viure com a musulmà a Tunis (moltes obres seves són crítiques amb la societat cristiana de l'època). És dels pocs escriptors que ha escrit en català i en àrab, sent un clàssic en ambdues llengües. Els seus llibres tingueren gran difusió en els països de parla catalana.

Ell mateix, al llibre "El present del lletrat contra els seguidors de la creu cristiana" (Tuhfa al-arîb fî al-radd'alà 'ahl al-salîb) resumeix la seva vida:

"Sapigueu -que Déu tingui misericòrdia de vosaltres-, que sóc fill de la Ciutat de Mallorca -que Déu la torni a l'islam. És una ciutat gran, vora la mar, entre dues muntanyes; la travessa un petit rierol [...] "La ciutat és enclavada en una illa que té el mateix nom que la vila: Mallorca. Els seus boscos es componen sobretot d'oliveres i de figueres. Cada any exporta més de 20.000 bidons d'oli de la seva producció d'oliva a terres del Caire i Alexandria. A l'esmentada illa de Mallorca hi ha més de 120 ciutats emmurallades, molt pròsperes, i moltes fonts, que en travessen la superfície i desemboquen a la mar.

"El meu pare pertanyia a la gent important de la capital de Mallorca, i jo n'era el fill únic. Quan vaig tenir sis anys, em va enviar a un professor que era sacerdot. D'ell vaig aprendre l'evangeli fins a saber-ne de memòria, al cap de dos anys, més de la meitat. Durant dos anys més em vaig dedicar a l'estudi de les llengües de l'Evangeli i de la lògica. "Després d'això vaig passar del meu país a la ciutat de Lleida, en terres de Catalunya. És una ciutat d'estudis entre els cristians d'aquella regió i té un gran fiu que la travessa. [...] En aquesta ciutat hi ha molt fruita. Hi he vist com els pagesos partien els préssecs en quatre parts i els posaven al sol perquè s'assequessin. També fan assecar pel mateix sistema els cogombres i les nous. Quan a l'hivern volen menjar-se'ls, els posen en remull, de nit, i els couen com si fossin fruita fresca del temps. [...]

"Després me'n vaig anar a la ciutat de Bolonya, en terres de Llombardia [devia tenir uns vint-i-cinc anys]. És una ciutat molt gran. [...] Allà vaig viure en una església d'un sacerdot de molta edat i de gran autoritat entre ells, anomenat Nicolau Fratello [o Martello]. La seva dignitat era molt enlairada, entre ells, a causa de la seva ciència, de la seva pietat i de la seva vida austera. [...] Vaig estudiar amb aquest sacerdot els principis de la religió cristiana i les seves Sentències. [...] Vaig estar-me amb ell, en aquesta situació, aprenent i servint-lo, durant deu anys.

Un dia Nicolau Martello, comentant que Jesús diu: "vindrà darrera meu un profeta anomenat el Paràclit" diu a Turmeda que el Paràclit no és l'esperit sant sinó Mahoma, i l'anima a fer-se musulmà; quan Turmeda li demana per què ell mateix no s'ha fet musulmà, li respon que ja és vell i li diu: "els cristians m'honoren amb honors de tota mena, amb dignitats, benestar en la vida present i riquesa en béns d'aquest món" i que si ara em fes musulmà els musulmans em respondrien: "Treu-ne profit per a tu mateix i entra en la veritable religió, però amb això no ens fas cap favor. Has salvat així la teva ànima del càstig de Déu -que sigui enaltit". Em quedaria, doncs entre ells com un vell miserable, amb més de noranta anys, sense saber la seva llengua i sense que ells tampoc no em poguessin comprendre. Només em quedaria allà per morir-me de fam. Així és que -lloat sigui Déu- em quedo en la religió de Jesús i en tot allò que Ell ha revelat. Déu sap això de mi." "-Senyor meu [diu Turmeda], ¿m'aconselleu, doncs, que marxi a terra de musulmans i que ingressi en llur religió? "-És ben cert que hauràs encertat en la recerca de la teva salvació. Apressa't i obtindràs aquest món i l'altre. Però, fill meu, per ara, que ningú no s'assabenti d'aquest afer, fora de nosaltres dos.[...] "Li vaig prometre tot el que va voler, de manera que quedés satisfet. Després vaig prendre viàtic i vaig anar a acomiadar-me'n. A l'hora de marxar, em beneí i em féu lliurament d'un ajut per al viatge: 50 dinars d'or. Em vaig embarcar en direcció a la meva terra, la Ciutat de Mallorca, on vaig romandre sis mesos. Després vaig salpar cap a l'illa de Sicília, on em vaig estar cinc mesos. Jo anava buscant un vaixell que fes cap a terres musulmanes. Aleshores va arribar-ne un que anava a la ciutat de Tunis. En aquest vaixell vaig fer el viatge des de Sicília; ens vam fer a la vela una mica abans de la posta del sol i vam arribar a Tunis gairebé a migdia." [Som devers l'any 1387]

"Quan vaig desembarcar de la nau, alguns dels qui estaven a les tropes cristianes i havien sentit parlar de mi, van venir amb cavalcadures i em portaren a les seves cases. Els acompanyaven també alguns comerciants que vivien a Tunis. Vaig ser el seu hoste, honorat i molt ben tractat, al llarg de quatre mesos. "Després d'això els vaig preguntar si hi havia algú, a casa del sultà, que sabés parlar bé la llengua dels cristians [...] Em digueren que en el palau de l'esmentat sultà hi havia un home, que era un dels dignataris més alts del seu servei, anomenat Yûsuf el Metge. Era metge del sultà i un dels seus íntims. Saber tot això em va alegrar d'allò més. "Vaig preguntar aleshores per la casa d'aquell home, el metge, i vaig fer-m'hi portar. Després de la presentació, vaig contar-li la meva situació i el perquè de la meva presència, que era el meu desig d'ingressar a l'islam. El metge es posà contentíssim i s'alegrà molt i molt d'haver de prendre part en el desenllaç d'aquest afer. "Després, muntà al cavall i em conduí amb ell al palau del sultà. Entrà a la seva presència i va explicar-li la meva història. Li demanà que em concedís una audiència i em va ser atorgada. Em vaig presentar, doncs, a la seva presència. [...] Aleshores em digué: "Has vingut: enhorabona (i em va donar 50 dinars d'or) ja que has viatjat bo i abandonant la teva terra terra per la nostra. Ara fes-te musulmà, sota la benedicció de Déu. "Jo vaig dir aleshores a l'intèrpret [...] (el Metge): "-Digues al sultà, sobirà nostre, que ningú no surt de la pròpia religió sense que els seus alcin la veu contra d'ell i el calumniïn. Demano, doncs, a la vostra benevolència que maneu de cercar els soldats i comerciants cristians més dignes que hi ha aquí, que els pregunteu per mi i escolteu aleshores en quin concepte em tenen. Després d'això em faré musulmà, si a Déu plau. [...] "Va manar llavors que fessin venir els soldats cristians i alguns comerciants [... i] els preguntà: "-Què me'n dieu, d'aquest nou sacerdot que ha arribat en tal i tal vaixell? "-Senyor, es tracta d'un gran savi de la nostra religió. Els nostres doctors arriben a dir que mai no han vist una autoritat més excel.lent en tota la cristiandat pel que fa a la ciència i a la religió. "-I què diríeu, si es fes musulmà? "-Déu nos en guard! No ho farà mai. "Quan el sultà va haver sentit què opinaven els cristians em va fer cridar. Jo vaig presentar-me davant d'ell i vaig fer la professió de fe veritable en presència dels cristians. Aquests se senyaven i deien: "A aquest, l'ha portat a això l'afany de casar-se, perquè entre nosaltres el sacerdot no es casa". Sortiren tristos i afligits."

El mateix Turmeda parla de la facilitat amb que els frares que volien es permetien llibertats sexuals. Per això no sembla aquest un bon motiu per fer-se musulmà. Epalza, entre d'altres motius esmenta el racionalisme de Turmeda; s'ha de reconèixer "una influència ideològica racionalista en l'obra de Turmeda. Aquest racionalisme respecte als dogmes cristians era molt estès a la Itàlia del nord a finals de l'edat mitjana [...] ¿No semblaria que la Tuhfa és fruit d'aquest racionalisme, essent més anticristiana que no pas musulmana? Hauríem d'afegir encara alguns passatges de la Disputa de l'Ase, on Turmeda manifesta un escepticisme religiós. El Llibre de bons amonestaments també té alguns textos que poden ser interpretats en aquest sentit: "moros, jueus i cristians, abandonen Déu i tots els sants: adoren el diner" (estrofa 65)" (Epalza, Tuhfa, p. 54-55). Ruiz i Calonja diu que és "l'escèptic humorista". Això explicaria clarament, també, com al mateix temps escrivia obres cristianes en català, defensant el cristianisme, i obres en àrab, atacant-lo.

Turmeda prengué el nom Abdàllah (servidor de déu), i serà conegut com Abdàllah At-Turjumàn (el torcimany, o traductor), o com Abdàllah Al-Mayurqi.

"El sultà -Déu en tingui misericòrdia- m'assignà quatre dinars diaris de la casa del monopoli i em va casar amb la filla del Hagg Muhammda al-Saffâr. Quan me la vaig endur a casa, el dia del casament, em lliurà 100 dinars d'or i un vestit nou, magnífic. Ens vam unir i en vaig tenir un fill. Vaig anomenar-lo Muhammad per la benedicció que comporta el nom del nostre profeta Muhammad -la benedicció i la pau sobre d'ell".

"Cinc mesos després de la meva conversió a l'islam, el sultà va fer-me l'honor de col.locar-me a la direcció general de les duanes marítimes. La seva intenció era que amb això jo aprengués la llengua aràbiga per les ocasions abundants i contínues que allà hi ha de fer d'i ntèrpret entre cristians i musulmans. Va ésser així com vaig aprendre perfectament la llengua aràbiga en un sol any."

"El que és curiós de n'Anselm Turmeda, convertit a l'Islam amb el nom d'Abdàllah At-Tarjumàn, és que a Tunis inicia una important carrera d'escriptor en català, la seva llengua materna. Al mateix temps que se va integrant de cada vegada més en la seva vida musulmana en llengua àrab [...] comença a escriure obres literàries com no ho havia fet probablement a Europa." (Epalza)

La darrera data en què s'esmenta Turmeda és: "El 23 de setembre del 1423 Alfons el Magnànim, des del Castelnuovo de Nàpols, torna a escriure "al seu dilecte fra Anselm Turmeda, anomenat també alcaid Abd Allah" tot concedint-li un salconduit perquè, en qualsevol nau, sia de cristians o de sarraïns, i en companyia de la seva muller, fills, filles, servidors i tota mena de béns i mercaderies, pugui traslladar-se de Tunis a qualsevol dels seus regnes, sense que ni ell, ni la seva muller ni cap dels seus acompanyants pugui ésser molestat per ningú. Aquesta és la darrera dada que posseïm sobre Anselm Turmeda, que degué morir pocs anys després a Tunis" (Riquer p. 274)

"La biografia de Turmeda palesa d'una manera ben clara que era home tingut en gran consideració tant per musulmans com per cristians." (Riques, p. 274) La seva tomba a Tunis, coneguda amb el nom de Sîdî Tuhfa (és a dir Sant Tuhfa, per la seva obra) fou objecte de culte. Entre els cristians corregué la llegenda que el mateix sultà li tallà el cap amb la seva simitarra.

Entre les seves obres figuren:

Llibre dels bons amonestaments. Turmeda el data l'abril de 1398, quan ja feia onze anys que vivia a Tunis. Consta de 428 versos disposats en estrofes de tres octosíl.labs que rimen entre ells i un tetrasíl.lab de rima independent. En una breu nota proemial es diu que aquest Llibre fou "compost en Tunis per frare Anselm Turmeda, en altra manera apellat Abdal·là" i que tracta de bons ensenyament, "ja que ell mal los haja seguits".
"Fou fins al segle passat una obra molt popular al nostre país i servia com a llibre de lectura a les escoles. Es tracta d'un sermó en vers en el qual, sota l'aparença d'una absoluta i estricta ortodòxia, traspua l'irònic i desimbolt escepticisme i l'ètica egocèntrica i materialista del nostre autor". (Marfany)
"Amb aquests principis cristians, no és d'estranyar que aquesta obreta fos durant diversos segles una obra educativa molt preada a terres de llengua catalana, on els nins havien d'aprendre de memòria el Fra Anselm. Les edicions d'aquesta obra se poden contar a dotzenes, impresa a Catalunya, a València i també per ventura a les illes Balears." (Epalza). Però després ja es tracta més de moralitat cívica i de crítica de la societat.
La crítica clerical també hi és present.
"el Libre de bons amonestaments fou, fins a principis del segle XIX, l'obra de lectura que es posava a mans dels nens catalans després de la doctrina i encara se'n troben exemplars als racons de les masies. Fóra interessant d'estudiar fins a quin punt alguns dels seus consells, sobretot els que fan referència als dines, poden haver influït en la nostra mentalitat i en el tan fals concepte del català interessat, que tant ha prosperat." (Riquer, p. 280).
"Turmeda va escriure moltes profecies en vers. [...] La diversitat de Profecies i el fet que Turmeda escriu aquests versos durant molts anys i no pas d'un cop indica l'interès del mallorquí per ésser considerat com a astròleg. [...] Alguns textos històrics confirmen l'apreci de contemporanis seus a les Profecies". (Epalza).

La disputa de l'ase. Escrita el 1417. No se'n conserva cap exemplar en català; l'edició és feta sobre una traducció francesa. El fet que la Inquisició de Madrid el 1583 el posàs a l'Índex de llibres prohibits degué contribuir a la seva desaparició. "Tant per raons polítiques (el sistema democràtic d'elegir el rei dels animals...) com religioses (les anècdotes anticlericals de l'Ase en la seva polèmica), no quadrava amb l'ortodòxia catòlica de l'Espanya del XVI".
Fra Anselm es passeja per un lloc fantàstic i s'hi ajeu a dormir. Els animals es troben reunits per designar rei, que serà el lleó, i fan grans festes.
Fra Anselm es desperta amb el renou. Un conill el reconeix i el rei li demana com, essent tan savi, divulga la creença que els homes són superiors als animals, i designa l'ase ronyós de la cua tallada perquè debati amb el frare qui es superior.
L’”Ase Ronyós de la Cua Tallada” li replica totes les raons.

RAONS DE FRARE ANSELM, REBATUDES PER L’ASE
1. Els homes som ben fets; els animals no teniu proporció de membres.
2. Tenim els cinc sentits corporals i també memòria.
3. Pel nostre bell saber i perquè seguim les vies justes.
4. Per les nostres menges delicades i variades i pels vins i licors.
5. Per les festes, danses i músiques que feim.
6. Déu ens ha donat llei per fer el bé i evitar el mal.
7. Els animals fan mal als blats i a la fruita i roben menjar.
8. Per les belles vestidures de seda i de pell.
9. Tenim reis, prínceps, prelats, filòsofs, rimadors, llauradors...
10. Tots som fets a una semblança i tenim llengua i escriptura.
11. Nosaltres us venem i us compram i us gaurim quan estau malalts.
12. Feim cases per habitar-hi.
13. Nosaltres menjam els animals de la terra, de la mar i de l’aire.
14. Quan morim, l’ànima no mor pas.
15. Som fets i creats a imatge i semblança de Déu.
16. Tenim religions i convents.
17. Posseïm seny natural i ànima intel.lectiva.
18. Som molt nets i duim perfums i molt bones olors.
19. Tenim ciències i en especial l’astrologia, per saber coses a venir.
20. Déu ha volgut prendre carn humana.

"L'ase, en polvoritzar tots els arguments presentats per Turmeda, no fa sinó exposar tots els dubtes del nostre incrèdul i racionalista autor." (Marfany).
"Al Libre de bons amonestaments ja apareix una actitud antimonàstica que trobem acrescuda a la Disputa de l'ase dintre el cos de la raó 15a" on l'ase, a requeriment del lleó, explica set històries de frares per tal de demostrar que cometen els set pecats capitals. (Riquer, p. 294).

Llibre de tres. "El Llibre de tres correspon al moralisme d'en Turmeda, que vol instruir divertint, utilitzant el tradicional poder moralitzador dels refranys. Però també es nota la ironia i escepticisme d'altre obres d'en Turmeda, barrejant lo diví i lo humà, gràcies al truquet del vincle ximple del nombre tres." (Epalza)

Cobles de la divisió del Regne de Mallorques. En una petita introducció diu que va escriure l'obra a petició d'uns mercaders mallorquins: "Com per alguns honrats mercaders de Mallorques sia estat pregat afectuosament que faés e ordonàs un tractat de la divisió del dit regne, supòs que lo meu enteniment sia grosser e no sobtil en l'art d'atrobar, emperò per dar alguna satisfacció a llurs precs he fetes algunes cobles grosseres en pla català, segons que veurets. Al final en diu la data: "Escrita dins lo palau / mil tres-cents vuit e noranta", o sigui, onze anys després d'arribar a Tunis. Son 123 estrofes de vuit heptasíl.labs rimant en ababbccb.
"És una composició de tipus al.legòric, [...] Els fets narrats esdevenen al mateix autor. Un matí de primavera surt a cavall i arriba en un delitós prat on hi havia un ric palau [...] Des d'una finestra del meravellós palau li donà la benvinguda una donzella, i altres sis, elegantment abillades, l'hi feren entrar i li digueren que la seva arribada els produïa un gran goig. L'introduïren al palau, en el jardí del qual hi havia arbres de tota mena i on feia calor a l'hivern i fred a l'estiu i on cantava gran nombre d'ocells i era ornat per moltes flors. Al bell mig s'hi trobava la Reial Fontana, d'on eixien cinc rius que fertilitzaven el jardí i després tornaven a la font d'on havien nascut. [...] Asseguda en un tron reial hi havia una molt plaent dama, que semblava una reina, i que sospirava fent mostres de gran tristor".
Segueixen unes cobles dedicades a lloar l'abundament de peix i fruita de l'illa i els seus cavallers i mercaders, coneguts arreu; els mariners, de gran anomenada; els menestrals, els pagesos. A continuació fa grans lloances de diversos frares, amb noms i llinatges.
Pren la paraula Turmeda i diu que quan Mallorca no era cristiana, els habitants, molt units, s'ajudaven mútuament i sempre estaven disposats a mancomunar-se contra el rei per tal de mantenir el bé general.
Davant aquesta actitud, el rei demanà al conseller quin remei es podria prendre per evitar aquestes rebel.lions, i li respongué que era possible desunir els vassals mitjançant l'astrologia. El conseller ho feu mitjançant conjurs.
Turmeda diu, però que el malefici no pot durat eternament, segons el curs dels altres, l'encanteri està a punt de cessar i la divisió de convertir-se en unió i caritat. L'illa de Mallorca se n'alegra i demana a Turmeda que hi vagi totd'una a pacificar-la.
La reina li diu que els missatgers no poden rebre cap mal. Turmeda li replica amb un exemple: El falcó acusa de deslleialtat el gall; el falcó, diu ell mateix, que és salvatge, quan és al servei de l'home, si aquest el crida, vola al seu puny; el gall, en canvi, que viu gràcies a l'home, quan aquest el vol agafar, fuig; el gall replica: Si vós vèieu dos falcons a l'ast, fugiríeu i deixaríeu que l'home us cridàs.
Finalment la reina li diu que si no hi vol anar, que escrigui una lletra "donant-los ensenyament que entre ells amor sia". I això fa Anselm a les cobles següents: els demana que estiguin units, i ho fa també amb un exemple.

تحفة الأريب في الرد على أهل الصليب (Tuḥfat al-ʾarīb fī-r-radd ʿalà ahl al-salīb, en català L'obsequi de l'home il·lustrat per a atacar els partidaris de la Creu o Present del lletrat contra els seguidors de la creu cristiana ). Escrita el 1420, en àrab.
Les dues primeres parts són biogràfiques: a la primera explica al seva formació i la seva conversió a l'islamisme; a la segona, parla sobretot de les obres del sultà.
La tercera part és la part programàtica de l'obra. Epalza resumeix en quatre grans temes les idees motrius o fonamentals de la Tuhfa:
a) L'islam és la millor de les religions.
b) Les escriptures cristianes han estat falsificades.
c) Jesús no és Déu, sinó només home i profeta.
d) Tot el que sigui cristià és fals i absurd.
"La primera conclusió a què arriba, que concorda amb l'Alcorà, és la següent: "No, Jesús no fou mort, no fou dipositat en un sepulcre ni n'eixí, ni després d'un dia ni després de quaranta dies". " (Riquer, p. 299). Jesús mai no va afirmar la seva divinitat, sinó ben al contrari. Són els seus deixebles els qui van falsificar alguns textos. L'encarnació de Déu no és necessària per a la Redempció; l'islam no té la noció paulina del pecat original.
"El cinquè [dogma] és la confessió, contradita perquè no és esmentada als textos evangèlics i perquè només Déu pot perdonar els pecats. En aquest indret Turmeda aprofita l'avinentesa per a dir: "El Papa, que viu a la ciutat de Roma, vicari de Jesús (com ells pretenen), concedeix a qualsevol certificats de perdó dels pecats, d'alliberació de l'infern i d'entrada al paradís. A canvi d'això rep grans sumes de diners"." (Riquer, p. 300).
"Tres edicions en àrab i altres tres en turc, i encara una en persa, són fetes en un segle, del 1873 al 1971." (Epalza).

Bibliografia
* Turmeda, Anselm. Autobiografia i atac als partidaris de la creu. Barcelona, Curial, 1978. (Introducció de Mikel de Epalza). (Conté: Cobles de la divisió del Regne de Mallorques, Llibre de bons amonestaments, Llibre de Tres, Profecies).
* Turmeda, Anselm. Disputa de l'ase. Barcelona, Barcino, 1928.
* Turmeda, Anselm. Llibre de bons amonestaments i altres obres. Mallorca, Moll, 1987. (Biblioteca bàsica de Mallorca 16).
* Epalza, Mikel de. Anselm Turmeda. Palma de Mallorca: Ajuntament de Palma, 1983. (Biografies de mallorquins 4).
* Marfany, Joan Lluís. "Pròleg". Ideari d'Anselm Turmeda. Barcelona, Ed. 62, 1965.
* Riquer, Martí de. "Anselm Turmeda". Història de la literatura catalana 2. Barcelona, Ariel, 1964.
* Turmeda, A. / Marçal, M.M. / Puig, G. / Ginesta, M. La disputa de fra Anselm amb l'ase ronyós de la cua tallada. Barcelona, Aliorna, 1986. (Versió per a al.lots a partir de 8 anys).
* Raimon. Poetes dels segles XV i XVI. (Totes les cançons, Belter, o edicions posteriors). Conté: "Elogi dels diners".
* Maria del Mar Bonet. Raixa. World muxxic 2001. Conté: "Cobles a la divisió del regne de Mallorca (Fragments)"


Fonts: http://ca.wikipedia.org/wiki/Anselm_Turmeda. http://www.mallorcaweb.com/magteatre/poemes-solts/turmeda.html

Click Here to Read More..